La imatge es repeteix, Campionats d’Europa d’atletisme Birmingham 2026, final dels 400 metres o qualsevol de les altres disciplines. Les corredores arriben a la línia de meta, assoleixen aquella marca desitjada i treballada amb molt d’esforç. Automàticament una mà gairebé invisible els hi allarga la tela amb els colors de l’ensenya estatal. Les tres primeres ja disposen de la seva bandera, ben desplegada, preparada per les fotos. De vegades, curiosament, i amb els moments de cansament la fan voleiar al revés, les avisen. Ara sí, tot preparat i ben omnipresent. Símbols i esport, després diuen que no s’ha de barrejar esport i política, però tot és un gran acte de recordatori subconscient que alimenta els nacionalismes de les nacions-estat contemporànies. I què passa quan aquests atletes o fins i tot afeccionats volen mostrar la seva pròpia bandera, quan no es veuen representats en la del seu estat? La resposta, sovint és la sanció, la prohibició. La repressió.
Només és un exemple, amplificat amb més o menys mesura, no cal anar a competicions que mouen encara més masses, com uns mundials de futbol o unes olimpíades. Als estadis, a les piscines, pavellons les banderes onejen abans de la competició, s’enlairen al podi, les reparteixen als espectadors. L’esport internacional està organitzat com un gran teatre de les nacions dominants i els estats ho aprofiten per les construccions i relats de les seves identitats nacionals.
Els règims totalitaris ho han anat fent de forma més evident i provocativa, però també les democràcies liberals ho fan, si més no de forma més subtil. Els cerimonials previs a partits o competicions, els himnes (amb lletra o sense), les desfilades o hissades de banderes formen part del ritual de pertinença que ens volen anar traspuant.
Els símbols es barregen amb els comentaris del ‘nosaltres’, els ‘nostres’ enfront dels altres, les velles competicions tribals es reprodueixen en els estadis. Tot bé si ho fa l’estat-nació, una força beneficiosa, necessària. El que contrasta és que quan ho fa una minoria nacional sí que és titllada de nacionalista, en el sentit pejoratiu, poc cosmopolita o senzillament perniciosa.
Per les minories nacionals, poder mostrar la bandera seria un acte de resistència i quan no es pot, directament es converteix en el recordatori de la subordinació i la necessitat d’alliberament.
També hi ha excepcions d’atletes que renuncien a certes competicions si no poden fer-ho pel seu país, malauradament en massa poques ocasions, per pressions explícites o senzillament per sentit pràctic, es veurien apartats de les pistes, malgrat haver estat entrenant i sacrificant-se per aconseguir una bona marca. L’atleta basc Marko Usabiaga, resident a Catalunya, va renunciar a participar en el Campionat d’Europa de curses d’obstacles (OCR) perquè no volia competir amb la selecció espanyola. El corredor donostiarra, de vint-i-dos anys, ha explicat que preferia quedar-se fora de la competició abans que representar-hi Espanya. Font Vilaweb.
Així doncs, l’esport no deixa de ser una expressió política. L’esport no és neutre, és una eina de poder, identitat, també de protesta. Tal com està organitzat, un fidel reflex de l’ordre internacional, dominades pels estats-nació, on les minories nacionals hi som, en el millor dels casos tolerades, i normalment ni això, sinó reprimides.
BILLIG, Michael. Nacionalisme Banal. Catarroja-València. Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company. Editorial Afers, 2006. ISBN 978-84-95916-61-7
PARTAL, Vicent. La meua samarreta, que no hi és. A: Vilaweb.cat. 8 juliol 2026
PORTER, Dilwyn. Sport and National Identity. A: EDELMAN, R; WILSON, W. The Oxford Handbook of Sports History. Oxford University Press, 2017, pàg 477-490. ISBN 9780199858910. Online ISBN 9780199984749
imatge portada Pexels
BalcóDelTer 