Cada darrer diumenge de març, quan el rellotge passa de les dues a les tres, milions de persones perden una hora de son i no saben ben bé per què. La resposta oficial —”estalviar energia”— fa dècades que ha perdut solidesa científica. I mentre Europa debat sense arribar a cap acord, la ciència és cada cop més clara: el canvi d’hora té un cost real, mesurable i ignorat.
La idea de modificar els rellotges per aprofitar la llum solar va ser popularitzada per Benjamin Franklin el 1784, quan el que era ambaixador dels Estats Units a França, va enviar una carta a Le Journal de París amb propostes per a l’estalvi d’energia. Però no va ser fins a la Primera Guerra Mundial quan Alemanya la va adoptar com a mesura d’estalvi de carbó. A l’estat espanyol, la mesura va arribar el 1940, quan la dictadura franquista va ajustar l’hora a la d’Alemanya —un gest de complicitat política que ha perviscut fins avui. La directiva europea que ho homogeneïtza no arribà fins al 1981. Quaranta-cinc anys després, el mecanisme continua intacte, tot i que el context energètic que el justificava ha canviat radicalment.
L’Institut Català de l’Energia (ICAEN) estimava el 2015 que el canvi d’hora permetia estalviar uns 30 milions d’euros anuals a Catalunya. Tres anys després, el càlcul havia baixat a 14 milions. La raó és simple: l’estalvi provenia principalment de la il·luminació, però l’expansió de la tecnologia LED ha reduït dràsticament el consum per aquest concepte. L’argument energètic ha anat perdent sentit davant l’eficiència dels sistemes actuals.
Alguns arguments per estar a favor del canvi d’hora estival:
▸ Més hores de llum a la tarda. Les tardes s’allarguen, cosa que beneficia el comerç de proximitat, la restauració i el sector turístic. Amb més llum vespertina, les persones surten més, consumeixen més i dinamitzen l’economia local.
▸ Impuls al turisme i l’oci. Sectors com l’hostaleria, els parcs temàtics o el comerç d’equipament esportiu registren increments de vendes durant els mesos d’horari d’estiu. L’increment de llum a la tarda redueix també certs accidents de trànsit.
▸ Tradició i coordinació europea. Mantenir un sistema compartit facilita la coordinació logística, els intercanvis comercials i els mercats financers entre els estats membres de la UE.
▸ Psicologia positiva de la llum. Les tardes lluminoses s’associen subjectivament al benestar, a les vacances i al consum. El sector del comerç ha documentat augments de venda en les setmanes posteriors al canvi.
Arguments en contra: el cost ocult
▸ Impacte sobre la salut. Diversos estudis científics han documentat un augment de risc de malalties cardiovasculars, accidents laborals, trastorns de l’estat d’ànim i problemes del sistema immunitari en les setmanes posteriors al canvi. És, en paraules del neuròleg Carles Gaig, de l’Hospital Clínic de Barcelona, “com un petit jet-lag que s’allarga”.
▸ Pèrdua de productivitat. Treballadors i estudiants rendeixen menys durant els dies d’adaptació. L’acumulació de petits dèficits de son té efectes mesurables sobre la concentració i la presa de decisions.
▸ Estalvi energètic pràcticament nul actualment.
▸ Desajust del rellotge biològic, l’horari d’estiu desalinea el rellotge intern amb els cicles de llum solar.
▸ Cost per als mercats financers i la logística. Cada any, empreses de transport, aerolínies, sistemes bancaris i borses han d’actualitzar sistemes i absorbir errors transitius. El cost tecnològic agregat és difícil de quantificar però real.
L’opció de mantenir l’horari d’hivern podríem dir que s’alinea de manera natural amb el meridià geogràfic del país i amb els ritmes circadiaris del cervell humà. El rellotge intern del cos— coincidiria millor amb les hores d’activitat. Dormiríem més, menjaríem a hores més fisiològicament adequades i el rendiment cognitiu milloraria. A més hi afegeix una dimensió socioeconòmica: avançar els horaris, reduir la jornada laboral i adaptar-se a la llum natural permetria una reforma estructural del model de vida ibèric, que és l’únic d’Europa amb un desajust horari tan pronunciat.
El 2018, la Comissió Europea va realitzar una consulta pública en la qual van participar 4,6 milions de ciutadans. El resultat va ser aclaparador: més del 80% es manifestaven a favor d’eliminar el canvi horari. El Parlament Europeu va votar a favor de la supressió el març de 2019, amb 410 vots a favor i 192 en contra. La data prevista per a l’entrada en vigor era el 2021, però el canvi d’hora continua vigent. La pandèmia va servir d’excusa inicial per ajornar la decisió, però el problema de fons és un: falta de consens sobre quin horari adoptar de manera permanent. Si uns països opten per l’horari d’estiu i els veïns pel d’hivern, es trenquen les sincronies comercials, logístiques i ferroviàries que el sistema actual garanteix. La Unió Europea, un cop més, sembla que s’encalla en la coordinació.
Un altre debat, si es decideix eliminar el canvi horari és el tema del fus horari. Des del 1940, Catalunya i Espanya peninsular funcionen amb l’hora centreeuropea (UTC+1 a l’hivern, UTC+2 a l’estiu) quan geogràficament li correspondria l’hora de Greenwich (UTC+0). França, Bèlgica i els Països Baixos viuen la mateixa anomalia, heretada de la Segona Guerra Mundial. Això vol dir que, a l’estiu, l’hora oficial espanyola s’avança dues hores respecte al sol real. El migdia solar a Barcelona és al voltant de les 13:30 h en horari oficial, i els sopars, per tant, es fan de nit avançada. La reforma horària integral —no sols eliminar el canvi dues vegades l’any sinó tornar al fus horari que correspon geogràficament— és una assignatura pendent que pocs governs han gosat plantejar de manera seriosa.
El rellotge de la discòrdia:
“A les dues, seran les tres”: la fórmula és senzilla, però amaga una decisió política que fa dècades que s’ajorna.
La pregunta que hauria de fer-se Europa no és “quan canviem l’hora?”, sinó “per què continuem fent-ho?”.
Articles sobre Reforma Horària a Vilaweb
imatge portada: Pexels
BalcóDelTer 