La decisió de comprar loteria és, en gran part, un acte irracional: sabem que les probabilitats de guanyar són mínimes, però, tot i això, hi participem. En el fons, no és més que una compra d’il·lusió amb data de caducitat.
Les persones compren butlletes de loteria amb l’esperança de transformar la seva vida. Però darrere d’aquest gest aparentment innocent —introduir una combinació de números en un sorteig— s’amaga una realitat econòmica i social que ha generat debat entre economistes, sociòlegs i psicòlegs. Una de les interpretacions més suggeridores —i alhora incòmodes— és la que defineix la loteria com un ‘impost voluntari sobre l’esperança’ o, més directament, sobre la ignorància estadística.
Tal com molts economistes, Paul Samuelson, va afirmar, que el joc és suma zero; el que guanya una part és exactament el que perd l’altra. La gent compra loteria per guanyar. Per tant, que el pagament net sigui negatiu implica que la loteria és una activitat irracional. Moltes activitats podrien induir fantasies, a part de la loteria i hauríem de convenir que resulten més assequibles i menys addictives que el joc.
La paradoxa és que tot i saber que la probabilitat de guanyar és pràcticament nul·la, la participació continua sent massiva. Aquí entra la psicologia: la loteria no ven possibilitats, sinó fantasies. Durant uns dies, una butlleta comprada per pocs euros ofereix un univers imaginari: llibertat econòmica, sortida del sistema laboral, venjança contra el destí o accés a una vida plena de plaers.
Per això es diu que la loteria és un impost sobre l’emoció, no sobre el càlcul racional. I el més subtil: és voluntari. Ningú obliga a jugar, però l’Estat hi guanya milions, sovint destinats a causes socials, tot i que el debat ètic persisteix: ¿és just finançar l’educació pública amb diners provinents de l’esperança de qui menys té?
La loteria funciona, doncs, com una il·lusió institucionalitzada, un mecanisme d’evasió simbòlica i, alhora, una eina fiscal amb acceptació social. I com tot miratge, és efímer: la immensa majoria no guanyarà mai, però continuarà jugant, fidel a un somni col·lectiu tan antic com l’atzar mateix.
Per aquesta via podríem endinsar-nos en conceptes de presa de decisions i concretament en la teoria de la preferència revelada, un mètode pel qual és possible destriar la millor opció possible sobre la base del comportament del consumidor. En essència això vol dir que les preferències dels consumidors poden ser revelades pels seus hàbits de compra. Ras i curt, les accions revelen les seves preferències, si observes gent fent alguna cosa, els ha d’agradar, si continuen fent-ho, això és una prova més que els agrada.
Curiositats
Com guanyaven jugant a la Loteria en Voltaire i els seus.
A la dècada de 1720, França estava passant per una important crisi econòmica. Per incentivar la gent a comprar bons de la Corona i augmentar així els ingressos, el 1729 el ministre de finances Michel Robert Le Pelletier-Desforts va tenir una idea: posar a la venda bitllets de loteria, la compra dels quals estava limitada als posseïdors d’aquests bons.
El matemàtic Charles Marie de La Condamine s’havia adonat com de malament estava dissenyat aquest sorteig, per evitar sospites que la mateixa persona guanyés diverses vegades, entre ell i Voltaire van teixir una xarxa amb altres inversors per adquirir un gran nombre de butlletes els més barats possibles i repartir-se els premis. El mètode no era infal·lible, però augmentava enormement les possibilitats de guanyar.
Bàsicament, el que passava és que es rebia el mateix nombre de butlletes (una) per bons adquirits, independentment del preu d’aquest. El premi era fix, independentment del valor del títol que s’havia comprat, només el reintegrament era equivalent.
Aprofitant un buit legal, doncs, per un error de disseny en el sistema de loteries, aquest grup de coneguts van comprar molts bitllets a preus molt baixos. Era tanta la quantitat que en tenien, que el premi quasi sempre queia a les mans d’algun del grup d’inversors.
imatge WP amb IA
BalcóDelTer 