Segons el Termcat el terme complet correcte és planta dessalinitzadora, així s’anomena la instal·lació destinada al tractament de l’aigua marina o l’aigua salobre amb l’objectiu de disminuir-ne el contingut de sal i fer-la apta per a diversos usos. En català ja teníem prèviament el verb dessalar, si bé és una forma més genèrica: dessalar és “Llevar la sal (d’una cosa salada)” i dessalinitzar “Treure la sal (d’un terreny, d’una substància, etc.)”, segons el diccionari normatiu. Per això de vegades també fem servir la forma dessaladora per a fer referència al concepte de què parlem, però és més precisa i més adequada des del punt de vista especialitzat la denominació dessalinitzadora.
Les dessalinitzadores són una innovació tecnològica clau en la gestió de l’aigua, especialment en regions amb escassetat d’aigua dolça. Aquesta tecnologia ofereix una solució prometedora per abordar els reptes cada vegada més urgents relacionats amb l’escassetat d’aigua, el canvi climàtic i l’augment de la demanda d’aigua potable.
En el seu nucli, les plantes dessalinitzadores treballen per convertir l’aigua salada del mar en aigua dolça utilitzable. Aquest procés, conegut com a dessalinització, sol realitzar-se principalment a través de dos mètodes principals: la destil·lació i la dessalinització per membrana.
La destil·lació és un mètode tradicional de dessalinització que implica l’evaporació de l’aigua salada per separar-la dels seus components salins, seguida de la condensació del vapor en aigua pura. Tot i que aquest mètode és efectiu, sol ser energèticament intensiu i costós.
D’altra banda, la dessalinització per membrana, com ara la inversió d’osmosi i l’electrodiàlisi, prèvia captació de l’aigua del mar, se li han afegit alguns agents químics que ajusten les seves característiques i la preparen per al tractament, se li retiren els sòlids i es filtra, posteriorment s’utilitzen membranes semipermeables per separar els ions i les molècules de sal de l’aigua, produint aigua dolça. La proporció d’aigua bombada que es pot aprofitar respecte a la que es pot aprofitar és pròxima al 45%. Aquest mètode és més eficient energèticament i té un menor impacte ambiental en comparació amb la destil·lació. L’aigua osmotitzada és lleugerament àcida i no té tots els minerals que la fan potable. Per això, se sotmet a un tractament on si li ha d’afegir carbonat càlcic i diòxid de carboni, que ajusten la seva duresa i la seva acidesa. Finalment, aquesta aigua es torna a clorar, perquè sigui apte pel consum.
Dessalinitzadores a Catalunya
A hores d’ara, a Catalunya hi ha 2 dessalinitzadores, la del Prat i la de la Tordera, i que abasteixen d’aigua l’àrea metropolitana de Barcelona, aportant 80 hm³ a l’any de recurs potable, l’equivalent a l’aigua que consumeix tota la regió metropolitana de Barcelona durant quatre mesos.
Amb la sequera, des del gener de 2023 totes dues funcionen a ple rendiment, en tant el març del 2022, la dessalinitzadora del Llobregat treballava al 70 %. En condicions prèvies a la sequera el percentatge estava entre el 10 i el 15%.
Les dessalinitzadores que abasteixen Barcelona funcionen al 100 % per la sequera
BTV
La planta de Tordera, inaugurada el 2002, va ser la primera dessalinitzadora de Catalunya, amb dos objectius bàsics: per una banda, garantir el bon estat de l’aqüífer de la Tordera a fi de garantir la qualitat de la seva aigua i evitar-ne la sobreexplotació, i per l’altra, garantir el subministrament a diversos municipis del Maresme nord i del sud de la Selva. Està ubicada al terme municipal de Blanes. Inicialment, amb una capacitat de fins a 10 hm3 d’aigua, la sequera dels anys 2007 i 2008 va accelerar la decisió d’ampliar-la per duplicar-ne la capacitat fins a 20 hm3 per poder aportar més aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona a través de la connexió amb la potabilitzadora del Ter de Cardedeu i reduir així les extraccions del riu Ter.
L’estiu del 2009 va entrar en servei la dessalinitzadora del Llobregat, la més gran d’Europa per a l’abastament urbà, per millorar la disponibilitat d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona i a més del Barcelonès, a les comarques del Penedès, el Baix Llobregat, l’Anoia, el Garraf, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Maresme. Aquesta instal·lació pot donar servei a 4,5 milions d’habitants i produeix fins a 60 hm3/any d’aigua.
A banda d’ampliar la capacitat de les plantes dessalinitzadores de Catalunya, està prevista construir una tercera planta dessalinitzadora a prop de Cubelles.
Decret de sequera
L’u de febrer de 2024 es va entrar emergència el sistema Ter Llobregat, en situar-se les reserves per sota dels 100 hm3 de la seva capacitat. El Pla de Sequera fixa en l’escenari d’emergència una limitació de 200 litres per habitant i dia de mitjana per municipi. Aquesta xifra inclou el consum domèstic, les activitats econòmiques, centres sanitaris i usos municipals i les pèrdues en les xarxes de distribució, entre d’altres. En l’escenari d’emergència es preveuen una sèrie de mesures per optimitzar l’ús de l’aigua, com la supressió del reg agrícola en un 80% ; la reducció de l’ús de l’aigua per a usos ramaders del 50%; la reducció del 25% dels consums d’aigua dels usuaris industrials; o la reducció del consum d’aigua en els usos recreatius (25% en usos assimilables a urbans i supressió total del reg).
No es podran omplir les piscines d’aigua dolça. Només es permetrà reomplir parcialment les piscines cobertes inscrites en el cens d’equipaments esportius de la Generalitat de Catalunya, i de les descobertes d’ús durant tot l’any per a la pràctica esportiva federada que disposin d’un sistema de recirculació de l’aigua, en les quantitats indispensables per garantir-ne la qualitat sanitària.
Plantes dessalinitzadores a les Balears i País Valencià i el Rosselló
La dessalinitzadora de Torrevella és la més gran, amb una capacitat de producció de 80 hm³ d’aigua dolça cada any, de les cinc que hi ha al País Valencià. La següent que pot produir més aigua dolça és la d’Orpesa i Cabanes (Plana Alta), que té una capacitat màxima de 21,5 hm³ anuals.
Les dessalinitzadores que hi ha a les Illes tenen una capacitat menor, però hi ha tantes plantes com a la resta del país, en total vuit: tres a Mallorca, tres a Eivissa, una a Menorca i una altra a Formentera. La de la badia de Palma és la més gran, amb una capacitat de producció de 21,7 hm³ d’aigua dolça cada any.
A la Catalunya del Nord hi ha petit mòdul de dessalinització instal·lat l’any 2023 a Portvendres (Rosselló) que pot subministrar 10.000 litres d’aigua dolça el dia (0,004 hm³ anuals). (vegeu Article Arnau Lleonart a Vilaweb citat a ‘per saber-ne més’)
Regeneració
Davant la sequera i el que comporta el canvi climàtic, una previsió cada vegada menys precipitacions, cal passar d’una política d’oferta d’aigua, s’haurà de començar a fer polítiques de demanda, ja que l’aigua ha passat a ser un recurs escàs.
La sequera, com altres elements del canvi climàtic, obliga a repensar el model turístic i el model agrícola.
Es tracta d’anar més enllà dels debats-que també- sobre piscines particulars, els camps de golf o les dutxes dels gimnasos i passar a l’acció.
Ja hem vist una aproximació a les plantes dessalinitzadores, crucials en regions com ara les àrees costaneres àrides o les illes, on l’accés a l’aigua dolça pot ser limitat. A més, són útils en situacions d’emergència, com ara desastres naturals o conflictes, quan l’abastament d’aigua potable és compromès.
Això no obstant, encara hi ha desafiaments a superar en l’ús generalitzat de les dessalinitzadores. Els costos inicials i operatius poden ser prohibitius, i s’ha de tenir en compte el seu impacte ambiental, com ara la generació de brutes salines i el consum energètic. A més, s’ha de garantir que l’aigua dolça produïda compleixi amb els estàndards de qualitat i salubritat.
La solució és la regeneració al 100%, establir un cicle circular tancat on tota l’aigua residual es pugui, primer, regenerar i, després, potabilitzar, amb tècniques avançades ja vigents com la ultrafiltració o l’osmosi inversa. De fet, ja 25% de l’aigua que es consumeix a la regió metropolitana té aquest origen. Des de la depuradora del Baix Llobregat, que la recull i fa un primer tractament de l’aigua, l’aigua regenerada s’envia riu amunt, per tal que després la pugui recollir, vuit quilòmetres més avall, una altra planta a Sant Joan Despí per passar-la per un segon procés, en aquest cas de potabilització, per poder-la tornar a injectar a la xarxa.
El 100% d’aigua regenerada, objectiu a l’àrea metropolitana
coordinador del pla de sequera Aigües de Barcelona, Josep Lluís Armenter. (Font PuntAvui 19/11/2023)
Mesures com aqueses també les que ha anunciat el Consorci d’Aigües Costa Brava Girona, que està treballant en la construcció d’una planta pilot a Roses per tal de purificar l’aigua que surt de la depuradora, procés que ha de permetre que tota l’aigua tractada torni a ser potable i després injectar-la en els aqüífers de la zona perquè quedi emmagatzemada, com publica Empordà.
BalcóDelTer 