Èpoques de crisi com la que estem vivint ens donen un balanç fred o de devastació social i d’erosió dels fonaments que suporten la ciutadania. Si ens fixem a l’Europa del Sud i en general a tota Europa, els Estats Units i a totes les regions de capitalisme avançat s’han consolidat aquesta pauta regressiva.
Els indicadors de l'impacte social de la crisi són molts: atur massiu, precarització estesa a amplis grups de població, empobriment de persones actives laboralment (emergència de la categoria a treballador pobre), debilitament de drets socials, segmentació de condicions d'accés i mercantilització de béns públics bàsics. En gran mesura, s'ha produït l'afebliment de la classe mitjana pel seu menor pes demogràfic en l'estructura general de classes, perquè una part ha estat empesa cap a la pobresa i en ocasions fins i tot cap a l'exclusió social. S'ha produït també precisament sobre l'erosió continuada dels fonaments sobre els quals es va assentar durant décades la posició de la classe mitjana-mitjana, a més del deteriorament de les seves condicions materials, especialment mitjançant la devaluacio continuada de l'educacio universitària i del capital cultural que havia aconseguit accedir i assegurar el seu ascens i la seva relativa posició de privilegi. El canvi sociourbà conegut com a elitització ha irromput amb força en les grans ciutats. S'ha procedit, literalment, a expulsar segments de població de la ciutadania i en alguns casos límits com és la situació de les famílies que han perdut els seus habitatges, portar-los a l'exclusió social. En altres grups, els efectes de l'expulsió en reconfiguren la seva posició en l'estructura social.
Davant d'aquest panorama els mitjans de comunicació i el periodisme no són només un simple mediador comunicador, al contrari, formen part de la dinàmica social i intervenen, sempre, marcant-hi una direccio o bé una altra. La manera com hi participen és complexa, ni simple ni lineal, perquè participen en la tasca de construccio dels plans simbòlics i publics en què es mou el conflicte social generat per les desigualtats socials, perquè detecten, oculten, o atorguen legitimitat als mecanismes que les creen, perquè potencien o atenuen el conflicte, perquè són les plataformes de l'exhibició del poder dels poderosos o, en alguns casos, serveixen d'instrument per a la representacio de la fractura social. Els professionals del món periodístic són decisius en la percepció social de la desigualtat i, derivadament, en la conseqüent interlocutòria de persones i col·lectius en una escala de classes socials. Les demandes socials sobre el necessari rol democràtic que ha de complir la informacio en relació amb la pobresa i la riquesa i en general, en relació a qualsevol tema socia, atenent el contingut i la forma com aquestes qüestions poden ser explicades, emplacen els periodistes i informadors a complir amb el paper de servidors públics. La pugna ve de lluny i continua: l'autonomia periodística i, sobretot, dels periodistes requereix reformular els termes del contracte, implícit, que estableix la funció social dels mitjans i el rol del periodisme en una societat democràtica que, ara com ara,es defineix des de paràmetres de poder i de relacions de força. El que és nou de la situació actual és que la desigualtat irromp ara com problema polític en el marc de les anomenades societats de benestar; que es va encarnant cada vegada més en els debats polítics i mediàtic, i que s'obre com una de les línies de front que estructura creixentment els conflictes en la formació de les opinions públiques. La percepció social de la desigualtat es tradueix en una creixent sensació que els desfavorits veuen com la seva situació es deteriora creixentment i, per contra, els grups socials més afavorits veuen com millora la seva posició de manera progressiva i en tots els indicadors que componen la qualitat de vida.. Es tradueix en una volta enrere en els drets conquerits expressada en molts plans i que es visibilitza en innombrables indicadors. Hi ha una accentuació de la dinàmica social que produeix persones inempleables i la conseqüent creació d'espais socials cada vegada més amplis que “ocupen” aquestes persones en activitats que estan en els límits de les normes acceptades. La globalització econòmica, la deslegitimació política i cultural de l'Estat del Benestar i el deteriorament de les condicions de vida de segments cada vegada més amplis de les societats de capitalisme avançat han reintroduït així el tema de la desigualtat en el debat públic i en el nucli dels conflictes redistributius. La inseguretat social (tal com la defineix Robert Castel) com nova pauta hegemònica que envolta la vida de segments creixents de les societats que en altre temps se sentien dins dels límits previsibles i “segurs” del progrés i benestar no para d'estendre's abastant cercles concèntricscada vegada més amplis. Aquesta precarització de creixents segments de població, amb les consegüents fractures socials, al costat de l'increment de les disparitats socials i la redistribucio regressiva de l'ingrés conforma el marc dels conflictes que, a més de la confrontació directa, tenen un nítid rerefons ideològic, cultural i intel·lectual. Per tot això el sistema comunicatiu es veu obligatòriament interpel·lat la desigualtat social com a fet social incontrovertit, encara que s'expliqui de molt diferents maneres, i es valori en termes radicalment oposats. La forma com els mitjans de comunicació i els periodistes aborden aquesta qüestió no difereix gaire de com procedeixen els mitjans acadèmics o polítics. En conjunt ofereixen un reconeixement més o menys explícit de la situació, seguida de valoracions dispars i explicacions causals −si és el cas que s'aborden molt variades. El camp periodístic en conjunt ha normalitzat el tema desigualtat i es reflexa en les agendes mediàtiques com un contingut d'alt interès informatiu, en gran mesura independentment de l'orientació ideològica del medi. Val a dir que la ideologia del medi, en el context comunicatiu actual i tecnològic, no incideix de forma determinant en la publicitacio de “les dades” de la desigualtat, de la pobresa o de les formes de marginalitat social. Malgrat això, tota la construcció cultural i periodística del tema es guia per un clar patró polític i ideològic. La informacio sobre la pobresa, les desigualtats i la segmentació social és un espai de confrontació ideològic i motiu de lluita política i de valoració de les orientacions de les polítiques publiques. La publicitat de dades i de situacions socials que emergeixen de les desigualtats s'emmarca així en una lluita política aguda de caràcter partidista que es desenvolupa als mitjans i en la qual es construeixen culturalment imatges i representacions socials de la desigualtat que poden ser radicalment oposades, encara que sorgeixen de les mateixes dades i fets socials.
Foto capçalera: Suzy Hazelwood de Pexels
Traducció de l’original, extracte i adaptació de Balcó de Ter, basat en article sota llicència (CC BY 4.0) de Zeller, C. (2017). 10. El periodismo en la era de las desigualdades. Clivatge, (5). Recuperat a partir de https://revistes.ub.edu/index.php/clivatge/article/view/18614
BalcóDelTer 