Universitat o escola de negocis

Mercantilització i privatització dels centres universitaris al Regne Unit.

Cada vegada es fa més palesa la diferència entre el concepte de la universitat tradicional i el que en realitat fan algunes universitats. Concretament el professor Martin Parker en el seu article a la revista Debats analitza la privatització d’universitats del Regne Unit i el negoci que suposa impartir màsters específics Finances, Màrqueting i similars, així com tot el que comporta en la gestió i estratègies de captació.

Avui dia, la imatge d’edificis medievals i professorat absort podria considerar-se més aviat cursi; no obstant això, gran part de la ciutadania europea encara concep les universitats com llocs al servei del país i la ciutat on s’ubiquen, com exportadores de coneixement generoses. El professorat acadèmic treballa en idees que després difon al món, siga transmetent-les a l’alumnat, plasmant-les en llibres i revistes o creant tècniques i productes que deriven en noves indústries. Un coneixement que es gesta a l’interior, però s’utilitza a l’exterior: després d’incubar-lo i polir-lo, es divulga.

Tanmateix, hi ha un fet que canvia les coses de manera substancial: a escala global, avui dia, l’alumnat cursa majoritàriament Administració i Direcció d’Empreses. Les escoles de negocis del Regne Unit tenen una importància especial dins del sector i la història d’aquestes és rellevant perquè ens demostra un futur possible de la universitat europea. Les escoles de negocis britàniques generen coneixement que es transmet al món, però també s’utilitza per a reestructurar la mateixa universitat. Es podria dir que l’escola de negocis remodela de manera gradual la idea d’universitat i en redefineix la funció i el propòsit acadèmics.

No es només que les persones responsables de les universitats s’estiguen deixant seduir per cerebrets ben vestits que parlen d’excelència, productivitat i qualitat. Potser el gerencialisme es manifesta en determinades formes del llenguatge, però es posa en pràctica per mitjà de l’economia. Durant les dues últimes dècades, les universitats del Regne Unit s’han privatitzat sense que el públic general en fora conscient: la privatització no es va fer efectiva venent-ne participacions sinó reduint-ne gradualment el finançament públic i substituint-lo per préstecs a estudiants i instant les universitats a ser més emprenedores. A tall d’exemple el professor Parker indica que en el curs 2015-2016 a la seva universitat només una quarta part dels ingressos provenia de l’Estat, en gran part destinat a les àrees de ciència, tecnologia i medicina. D’altra banda, actualment, l’alumnat de ciències socials i humanitats no rep cap tipus de subvenció estatal. L’escola de negocis és una criatura d’aquest nou mercat.

Durant les dues últimes dècades, les universitats del Regne Unit s’han privatitzat sense que el públic general en fora conscient: la privatització no es va fer efectiva venent-ne participacions sinó reduint-ne gradualment el finançament públic i substituint-lo per préstecs a estudiants i instant les universitats a ser més emprenedores
Martin Parker

El que diferencia les escoles de negocis del Regne Unit d’altres àrees de les ciències socials i les humanitats ha estat la capacitat que tenen d’obtenir grans quantitats de diners per a la universitat amfitriona corresponent. Al començament això s’aconseguia per mitjà dels MBA i, quan aquests van començar a decréixer, es feia per mitjà dels programes de màster dirigits principalment a estudiants extracomunitaris.(…) Van al Regne Unit per aprendre anglès, que és la mateixa llengua que es parla als Estats Units i, per tant, es ven molt bé. En els últims anys també s’han incrementat considerablement els ingressos procedents de les matrícules de grau, amb taxes de més de 10.000 euros per a estudiants nacionals i de la Unió Europea. A més, el grau amb més demanda és el d’Administració i Direcció d’Empreses, la qual cosa ha comportat ingressos enormes. No és exagerat afirmar que l’augment dels ingressos procedents de les escoles de negocis ha permés als successius governs britànics avançar en la privatització de tot el sector. Sense aquesta font d’ingressos, la reducció del finançament públic hauria estat catastròfica per a les institucions i probablement impracticable des del punt de vista polític.

D’altra banda, les escoles de negocis també han permés moltes coses en altres sentits. A mesura que les universitats van començar a dependre de l’entrada de diners, van començar a veure l’alumnat com una font d’ingressos. Sempre havia estat així, sens dubte, però la relació entre les preferències de l’estudiantat i la situació econòmica de la universitat era cada vegada més òbvia. A més es van suavitzar les restriccions pel que fa al nombre d’estudiants, que els mecanismes de finançament de l’Estat assignaven, abans, a determinades universitats o programes d’estudis. Així doncs, el nombre d’estudiants i per tant d’ingressos, podia ser molt més variable. D’aquesta manera va passar a ser un mercat en què els estudiants són com bosses d’or i la resta d’universitats la competència, en compte de ser institucions companyes. Els programes d’estudis i els departaments es van convertir en fonts d’ingressos, i calcular-ne el superàvit o l’aportació relatius va ser una pràctica habitual de l’administració de la universitat. Els departaments d’una mateixa universitat van començar a competir entre ells quan els van amenaçar la congelació de salaris, la supressió de llocs de treball o, fins i tot, el tancament si no eren rendibles. Va ser així com els departaments de Sociologia i Química van tancar i el nombre d’escoles de negocis va augmentar perquè, segons el mercat, això era el que havia de passar.

Les idees sobre “el mercat” i la necessitat de gestió estan estretament vinculades. Per exemple, perquè un departament o una universitat passi del quadrant inferior dret al superior esquerre (teòricament l’èxit sempre es mou en aquesta direcció) cal que hi hagi ingressos o bé reduir els costos. El llenguatge i les tècniques de l’escola de negocis contemporània s’estan instal·lant en bona part dels departaments de la universitat: en reunions, estructures organitzatives, declaració d’objectius, etc. Cal articular estratègies, trobar clients i vendre el productes, la qual cosa vol dir gastar-hi més diners: en màrqueting i publicitat, en remodelacions del campus per impressionar la gent que el visita en les jornades de portes obertes, en la innovació constant del “producte” per donar als clients el que volen, en acreditacions i tot el que es pugui per escalar posicions en la classificació d’universitats.

Aquestes classificacions són bastant interessants, ja que diuen a clients potenciasl com han de prendre decisions. Donen per fet que el consumidor no té coneixement directe del producte i, generalment, les elabora algú que té alguna cosa a vendre. Al Regne Unit procedeixen de diferents grups de comunicació, però també contenen informació extreta directament d’altres classificacions. (…) Es tracta d’una xarxa complexa on moltes organitzacions diferents treuen diners d’on poden.

Així doncs, des del moment en què les universitats del Regne Unit van començar a competir en el mercat, es van enfrontar a una gran quantitat de costos procedents de diverses fonts. El gran nombre de persones que estudiava màrqueting, imatge corporativa, estratègia, qualitat, lideratge i estudis similars va augmentar encara més, igual que les taxes que les universitats havien de pagar per a aconseguir determinats certificats de qualitat o per a pertànyer a determinats grups. Estar al mercat és car, tanmateix, si no tens algun avantatge històric, com el cas de les prestigioses universitats d’Oxford i Cambridge, per exemple, no hi ha cap altre remei que continuar gastant per romandre-hi.

És irònic que les tècniques i el llenguatge necessaris per aquesta transformació de la universitat ja hi foren, des del principi, en les escoles de negoci que suscitava inicialment un escepticisme intel·lectual considerable entre la resta d’acadèmics de la universitat. La qüestió és que l’escola de negocis ensenya que és possible motivar el personal i convèncer la clientela perquè es gasti els diners, que el lideratge pot ser transformador, que els negocis són internacionals, que la tecnologia comporta avantatges de mercart, que els mercats assoleixen resultats eficients. Els coneixements impartits a l’escola de negoci constitueixen un model per a convertir la universitat en una empresa de gestió de coneixement com qualsevol altra, a punt per competir per vendre els seus productes.

El tipus de gerencialisme que dona forma a les universitats del Regne Unit és aquell pel qual no hi ha ha cap diferència entre vendre telèfons mòbils o graus, entre promocionar destinacions per les vacances o “experiències universitàries”. Qualsevol idea de la universitat com institució egrègia amb nou segles d’antiguitat, que, a més manté una relació especial amb els interessos de l’Estat o del mercat laboral, ha quedat arrasada en l’intent de seguir el ritme incessant del mercat. I aquesta és la clientela i els diners que gasta tant en articles de gran valor com ara les matrícules i l’allotjament com en cafè, amanides, cervesa, samarretes, dessuadores, togues i orles; igual que en un parc temàtic, on cada atracció és una oportunitat més perquè la gent augmenti la seva despesa. En aquest sentit les escoles de negocis han guanyat. Han colonitzat les universitats i la seva lògica ja es troba a tot arreu, en cada corredor.

El tipus de gerencialisme que dona forma a les universitats del Regne Unit és aquell pel qual no hi ha ha cap diferència entre vendre telèfons mòbils o graus, entre promocionar destinacions per les vacances o “experiències universitàries”.
Martin parker

No obstant això, se’ns acosta una pèrdua més gran, ja que la única cosa que separava la Universitat de les acadèmies professionals o de la consultoria 2.0 era que es tractava d’un lloc singular, on el coneixement es produïa de manera generosa, en compte de vendre’l a determinats sectors del mercat. (Collini, S. 2012. What Are Universities For? Londres: Penguin) El problema a què s’enfronta ara la Universitat britànica, amb els costos enormes i incessants que té per vendre la seva diferènciació en un mercat saturat, consisteix justament a aconseguir ser diferent, si es tracta d’una empresa com qualsevol altra, les diverses funcions hauran de competir en preu, eficiència, forma de lliurament. Altres organitzacions poden ser més ràpides a obtenir resultats d’una investigació, donar classes a qualsevol hora del dia o en els vint-i-quatre fusos horaris, entregar de manera puntual els treballs corretgits.

La gestió, entesa com un grup de persones i una forma de coneixement, és un gran anivellador. La realitat és que no importa què s’està gestionant, perquè tot es tractarà com una qüestió d’entrades i sortides que només es pot resoldre contractant més personal gestor. I el salari d’aquestes persones s’haurà de generar amb més clients o amb més eficiència. La tràgica ironia que amaga la victòria de l’escola de negocis és que podria implicar la mort la Universitat, o la mutació en quelcom força diferent, i el trist és que la majoria de la gent ni tant sols serà conscient del que ha perdut.

Martin Parker és Professor of Organisations Studies a la University of Bristol. Es poden consultar les seves publicacions a https://sites.google.com/site/martinparker1962/Home

Aquest text és una adaptació de l’original publicat a la revista Debats. Revista de cultura, poder i societat. Publicat sota el sistema de llicències Creative Commons segons la modalitat: Reconeixement – NoComercial (by-nc)

Actualitzat 11/2022