Immersió en el món del músic i cantautor és el que ens fa sentir l’exposició a l’Arts Santa Mònica al capdavall de la Rambla, a Barcelona oberta des del desembre del 2019. La mostra commemora els 50 anys que fa que en Lluís Llach va començar a cantar. La lluita per les llibertats, la cultura i la seva creativitat es presenten en vuit àmbits, en una presentació que no segueix pas cap ordre cronològic, sino ambientada en uns espais que fan referència a títols de les seves cançons.

Jo hi soc si tu vols ser-hi

Tot entrant trobem la seva discografia completa, des del seu primer single del 1967 al segell Concèntric, amb el Que feliç era mare i tres cançons més, i àlbums com Els èxits de Lluís Llach (1969), Com un arbre nu (1972), L’Estaca (1973), Viatge a Itaca (1975), Verges 50 (1980), Maremar (1985), Astres (1986) o el Verges 2007, disc enregistrat en directe els dies 23 i 24 de març de 2007 al poble de Verges.

Portada del seu primer disc, un single. (1967)

Amor particular

A la sala hi trobem cinc pirulins publicitaris amb els cartells dels concerts que simbolitzen diferents moments d’activitat artística i els seus centenars de milers d’espectadors al llarg de cinc dècades. L’Olympia de Paris el 1973, el Palau d’Esports de Barcelona el 1976 o al Camp Nou el 1985.

Un dels pirulíns amb cartells dels concerts de Lluís Llach. Fotos BDT

Alè

L’espai central és un far. Hi entrem i és com una capsa de música gegant, sens dubte el que ens ha semblat més emocionant de l’exposició. Una banda sonora de deu minuts que conté fragments de cançons definitòries del seu repertori, que prenen dimensió amb objectes a les parets que s’il·luminen a mesura que van sonant. Hi ha un record d’homenatge especial per la seva amiga Laura.

Alè, el far que marca el nord de l’exposició. Capsa musical gegant al seu interior. Fotos BDT

L’estaca

Una de les seves primeres peces i la més universal i emblemàtica. Inspirada amb les converses amb l’avi d’un dels amics del cantant, símbol de resistència i dels pobles i col·lectius oprimits ha estat adaptada a múltiples estils i idiomes.

El Cafè antic

El poeta osonenc Miquel Martí i Pol va ser una peça capdal en la vida artística de Llach, fruit de la seva col·laboració són Un pont de mar blava, Germanies o Món-Porrera. El Cafè antic és una recreació del que hi ha a Porrera, convertit en el cafè dels poetes, on hi ha també altres autors que el cantautor ha musicat i cantat.

Viatge a Itaca

És una obra d’un pes específic més que considerable, amb Viatge a Ítaca Llach inicia una etapa nova, en una línia de maduresa exemplar, tant en el terreny de la composició com en el camp de la interpretació, fins al  punt d’assolir-hi fites d’un interès qualitativament extraordinari.
Aquest àlbum neix d’una gran ambició expressiva, no tant sols pel que fa a la música, sinó també, i potser especialment, en referència als textos. Partint d’uns textos de Kavafis que Carles Riba traduí al català, Ítaca és una recreació lúcida i plena de sensibilitat. L’espai que rep el nom d’aquesta obra recrea un viatge particular d’homenatge a les persones que han ajudat i influenciat a Llach com artista i com a persona. Cada viatge simbolitzat en una maleta, cada maleta una persona.

Rar

Aquest disc del 1994 editat per Picap aplega material divers que Llach havia anat gravant i que havia anat guardant al calaix. Inclou una relectura de la peça ‘A l’estació’, una adaptació d’El cant dels ocells i una versió de “Campanades a morts” enregistrada amb l’Orchestre Symphonique d’Europe. A l’exposició, Rar vol simbolitzar la curiositat i l’inconformisme més enllà del cantautor, compositor d’espectacles de teatre i dansa, director de la passió de Verges, escriptor, vinyater i polític.

Com dibuix fet al vent

A la sortida, la tecnologia 3D ens permet compartir un espai on tindrem l’experiència de veure durant uns moments en Lluís Llach en persona, amb un efecte totalment realista, assegut al piano i saludant. La tecnologia, desenvolupada per l’empresa catalana Labsid, permet obtenir la imatge del cantant, qui es va sotmetre a un escanejat del seu cos per poder generar posteriorment per ordinador els seus moviments.

Espai on immersos en tecnologia 3D veiem en Lluís Llach tocant el piano

Així doncs, Que tinguem sort com deia en Lluís Llach al seu àlbum ‘I si canto trist’ (1974), peça també inclosa a Verges 2007.

<<que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir>>

Trending