Ha arribat el dia, 31 de gener del 2020 a les 12 hores de la nit-hora de Brussel·les, 11 hores de la nit a Londres, els britànics abandonen la UE, el Brexit s’ha materialitzat formalment. Els partidaris del “Let’s take back control” ho celebraran per fi després d’aquests últims mesos d’estira i arronsa, de canvis governamentals i de lideratge. Els del “ Remain”, desorientats a l’espera de noves oportunitats. Entre ells, el govern escocès que ja està plantejant un nou referèndum davant aquest canvi material en les circumstàncies des de l’anterior del 2014, per si trien ser un país independent que segueixi pertanyent a la UE.
Fem una mica d’història, han estat 47 anys de convivència britànica amb el continent. Ho podriem dir així, ja que si bé hi ha hagut integració -com la resta d’estats- en aspectes normatius, i participació en les institucions, per una gran part de la població-segurament la més conservadora i gent gran- sempre hi ha persistit un euroescepticisme latent. El mateniment de la lliura, la insularitat, els lligams històrics que representa l’antic imperi, la Commonwealth, les complicitats i polítiques a voltes en l’òrbita neoliberal (sentit americà) amb els Estats Units en serien mostres.
Va ser l’1 de gener del 1973 quan la llavors Comunitat Econòmica Europea dels sis estats fundadors (França, Alemanya, Itàlia i el Benelux -Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg-) s’hi van afegir Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca. No va ser fins el 1981 que s’incorporà Grècia, 1986 Espanya i Portugal.
En el referèndum del 23 de juny del 2016, convocat per David Cameron davant pressions dels euroescèptics del seu partit i externs, un 51,9% es va pronunciar a favor de sortir de la UE i el 48,1% van votar per quedar-s’hi.
Hi varen influir segurament les tergiversacions i mitges veritats-sino mentides- el que van anomenar ’recuperar el control’, sobre la lliure circulació de treballadors, mercaderies, serveis i capitals, els pilars bàsics de la Unió.
L’abandonament de la UE s’havia de produir el març del 2019, però amb possibilitat de pròrrogues si ho sol·licitava el govern britànic. Finalment, no sense laberíntiques discusions parlamentàries, el juliol del 2019 després de l’elecció de Boris Johnson com a líder del Partit Conservador, la reina Elisabet II acceptà la dimissió de Theresa May i nomenà Johnson primer ministre. Completar el procés del Brexit va ser la principal promesa de campanya del nou premier en les eleccions del 12 de desembre del 2019, on es va confirmar en el càrrec amb una folgada victòria.
Ara, després de la sortida formal, s’obre un periode de transició fins el desembre del 2020. Durant aquest temps no hi hauria massa canvis en la relació entre el Regne Unit i la UE, però és quan s’hauran d’anar ajustant i negociant els termes de la nova relació a partir del 2021. El manteniment dels drets pels ciutadans britànics que viuen i treballen en altres estats de la Unió, així com els ciutadans europeus que viuen i treballen a la illa són un dels aspectes bàsics de l’acord, ja negociat previament per May.
Altres de les prioritats de la UE en la negociació del Brexit, lligats a preservar els interesos del seus ciutadans, empreses i Estats membres, s’identifiquen en vetllar perque les dues parts compleixin les obligacions financeres resultants de tot el periode de pertinença del Regne Unit a la UE i seguir recolzant l’objectiu de pau i reconciliació a la illa d’Irlanda, és a dir, trobar una solució viable i preservant la convivència amb una absència de frontera física entre Irlanda i Irlanda del Nord, decididament un aspecte crucial.
BalcóDelTer 